Nascuda a Santa Maria d’Oló l'any 1967, llicenciada en Filologia Clàssica, s’ha dedicat a la docència i ha continuat els estudis humanístics amb màsters de literatures europees i d’ensenyament del català. També ha col·laborat en iniciatives culturals als seus dos llocs de referència: a Oló, en la creació d’un corpus d’olonismes o lèxic local i en l’organització de l’Oló de Lletres; i a Girona, en les trobades mensuals amb un grup d’escriptors des de fa més de vint anys. Forma part del col·lectiu literari de la Catalunya Central Lola Palau i és col·laboradora del diari digital de cultura Nuvol.com i de la Revista de Girona.
Les seves obres són el recull de relats La força de les paraules (Cossetània, 2017), el poemari il·lustrat La mort és molt bèstia (Tushita, 2018) i l’aplec de microrelats Piscolabis (L’Albí, 2021).
A part, té relats publicats en diferents mitjans i en els volums col·lectius Contes de Girona (Curbet, 2005), El mossèn de les putes (l’Escala, 2007), A l’altra banda de l’ombra (Tremp, 2007), Qui no emprèn, el gat pentina (Girona, 2008), reculls de la Fira del Microrelat (Girona, 2014), Cara de peix (Cossetània, 2019), Bones confitures (Témenos, 2019), Cop d’ull i altres històries (Barcelona Comerç, 2019), Dies de Roses i vi (L’Albí, 2021), Enamorats del temps (El 9 Nou, 2022), Catalunya. Veus i mirades de Robert Cabeza (Salvatella, 2023) i Històries de Tramuntana (LlunydelRamat, 2023).
És autora de l'única agenda literària en català, que apareix anualment des del 2019, amb il·lustracions de la seva germana M. Rosa Sala, també olonenca.
Web de Miracle Sala: http://miraclesala.com/
La força de les paraules (Premi Món Rural 2017) és un recull de contes que evoquen la infantesa de l’autora i els paisatges d'Oló, a través d'un joc que barreja el record amb la fantasia. La majoria dels contes relaten episodis, viscuts o imaginats, des dels ulls d'una nena que viu en un entorn rural i que creix enmig d'una família nombrosa, uns veïns que coneix bé i la seva colla d'amics. Una reineta que té un somni, una bassa plena de misteri, la sorpresa del primer mort, reunions familiars de diumenge a la tarda... Aquestes i altres formen un total de vint-i-cinc històries, narrades a partir d'un eix comú: la fascinació per la llengua i la seva força. Les paraules agermanen la gent i la natura, els jocs i les tasques de pagès, les cases i el carrer, el goig de viure i la contundència de la mort.
La mort és molt bèstia és un poemari il·lustrat amb 101 epitafis poètics animals: “una obra moderna, plena d’enginy, amb un sentit de l’humor adés fresc adés greu (...). Amb poemes d’extensió variable, beu de les fonts més diverses per oferir un panorama alhora natural i cultural, ètic i estètic, real i figurat, del fet simple i terrible de morir.” (del Pròleg de Mònica Miró). Les composicions que formen aquest llibre es poden considerar com petits aforismes en forma d’epitafi, que declamen diferents animals, ordenats de la A (Abella) fins a la Z (Zebra) i que ens permeten copsar, paradoxalment, una manera molt humana de la manera en què hom s’encara a la mort. Les il·lustracions són de M. Rosa Sala i Fina Sala.
Piscolabis conté una vuitantena llarga de microrelats que van de les tres línies a les quatre pàgines, amb històries que parlen de la condició de viure, les relacions humanes, la llibertat, la lluita dels pobles, la supervivència del món i la natura, la mort i la llengua. Com diu Llorenç Capdevila, en el pròleg, “Miracle Sala hi imprimeix el seu estil particular: el protagonisme dels animals (i de vegades els objectes) d’alguns dels relats és marca de la casa, com ho és la cura en el llenguatge, la ironia intel·ligent, la importància dels records, la capacitat evocadora o les referències als clàssics”.