Història

Les primeres referències

Les primeres referències sobre Oló apareixen d’una forma totalment ocasional en dos documents que parlen sobre la dotació de la catedral de Vic, els anys 889 i 890. Fins a mitjan segle X, el terme d’Oló se situa dins del comtat d’Osona, i de mig segle cap endavant ja es troba al comtat de Manresa. També està documentada l’existència del nucli agregat de Sant Joan d’Oló, des de l’any 940.

La vida a l'entorn del Castell

Es conserven documents de l’any 931 que fan referència al castell d’Oló, una construcció medieval dels segles XII o XIII, construït al cim del turó de 546 m d’altitud, entorn del qual es va originar el primer nucli de poblament de Santa Maria d’Oló. Devia estar envoltat pels murs que formaven el seu clos, on s’havia de refugiar la població en cas de guerra, invasió, foc, etc. Cap al 980 es fa referència al castell d'Oló, però també al castell d’Aguiló, fortalesa secundària situada entre la riera Gavarresa i la de Segalers, a prop del mas del Ciuró i que feia que aquell sector del terme fos conegut durant els segles medievals per la vall d’Aguiló. Aquesta construcció és avui dia desapareguda. 

Per tot el terme abunden torres la finalitat de les quals era retransmetre els senyals que s’emetien des del castell per avisar tota la població: la Torre Magra, la Torre d’Oriols, Torruella, Torrespaia, Torrecogussa, etc.

Els homes del terme d’Oló, segons els antics convenis feudals, estaven obligats a fer servei de guaita i vigilància al castell uns dies determinats, i estaven obligats, pel dret de recollita, a refugiar-s’hi en cas de perill.

El castell, a part del simbolisme de ser el centre de cohesió i d’unió del terme, tenia un seguit de privilegis i obligacions envers tots els que residien dins la seva demarcació.

Per administrar el castell i el gran terme, ple de masos agrupats en parròquies, hi havia dues persones o dues institucions diferents: els castlans i els batlles, o la castlania i la batllia. El castlà era el guardià armat del castell, l’havia de tenir vigilat i ben conservat i per això cobrava els censos i drets de la castlania als pagesos.

Més pròxim a la gent del terme era el batlle o representant del senyor, l’encarregat de la justícia i l’ordre, i també executor de les ordres del senyor sobre els seus súbdits.

Els senyors del terme

El senyor superior del terme d’Oló era el comte de Barcelona i, a la vegada també, d’Osona i Manresa. Que el cediria per a la seva guàrdia i vigilància a algun militar fidel, un vicari en el sentit de veguer o guardià d’un terme en nom seu. El primer vicari conegut del terme d’Oló és Sesmon, que a més era propietari de grans extensions de terreny dins del terme del castell.

Sesmon és un personatge històric ben conegut, fill dels vescomtes de Girona Guiniguís Mascaró i Jerosòlima Gudrielda. Com a senyor del castell, va adoptar el cognom d’Oló, per bé que en aquell temps es canviava de cognom quan es canviava de domini. Així, en Guillem d’Oló, el fill de Sesmon, en adquirir el castell de Mediona, igual que el seu fill Ermengol, empraren indistintament els noms de Mediona i d’Oló.

Guillem d’Oló, o Guillem de Mediona, va ser un personatge molt interessant i aventurer, que es va abocar a les tasques de repoblament de les fronteres i a la lluita contra els àrabs. Va morir l’any 1034 i el varen succeir, als castells d’Oló i de Malla, el seu fill Ermengol, i al de Mediona el seu fill Ramon, que va iniciar la línia dels Mediona, separant-se per sempre els dominis d’Oló i de Mediona. Els Oló foren senyors del terme d'Oló i Aguiló fins que Arnau d'Oló el 1332 el va vendre a Ot de Montcada. La vídua d'Ot, Sibil·la, que tenia el castell empenyorat per raó del seu dot el 1364, el va vendre a l'abat i els canonges de l'Estany. Els súbdits d'Oló de primer veieren amb bons ulls la compra del terme per part de l'Estany, però des del 1386 començaren a fer assemblees i un sindicat per aplegar els 200.000 sous que havia costat al monestir la compra del castell i del terme, i així recomprar-se ells i passar al domini reial. L'afer fou molt llarg i sorollós i, davant l'oposició del monestir de l'Estany, els homes d'Oló l'assaltaren i l'incendiaren el 15 d'agost de 1395. Això ocasionà càstigs i represàlies i anys més tard, a l'entorn del 1420, els homes d'Oló contribuïren directament a restaurar el monestir.

De nou s'intentà la redempció vers el 1487 i el 1597; finalment, el 1606, en temps de Felip IV, els homes d'Oló, que aleshores formaven un conjunt de 51 famílies, aconseguiren de deslliurar-se del domini de les Cinc Dignitats, entitat que succeí el monestir de l'Estany, incorporar-se definitivament a la corona i obtenir el títol i els privilegis de carreratge de Barcelona, com els tenia la vila de Moià, segons especifica el document datat el 24 de febrer de 1606.

Del segle XIV al segle XX: la formació del poble

Al costat del castell d’Oló, construït dalt del turó, s’hi edificà una església romànica i, el més probable és que, a la sagrera de l’església, protegida pel castell, s’hi comencessin a construir cases, insinuant el que serà el poble d’Oló segles després. La crisi baixmedieval dels segles XIV i XV (Pesta Negra i guerres de Joan II) va delmar el Bages, Oló no en va ser una excepció. Molts masos es despoblaren i moltes de les cases del petit nucli d’Oló també quedaren deshabitades. Caldrà esperar el segle XVI per tornar a trobar una certa dinàmica dalt del turó el creixement, però serà lent. Probablement la configuració de la part vella de Santa Maria d’Oló i l’augment de la població es féu al llarg del segle XVII, les llindes de les cases així ho demostren, i es va haver de construir una església més gran, perquè a la del costat del castell esmentada anteriorment ja no s’hi cabia. L’expansió urbana es produí, com era lògic, per la banda més plana del turó, fins arribar al seu peu, era el carrer Major, anomenat així perquè un cop construït era el més llarg i més ben situat del poble. Popularment s’anomena La Costa, fent referència a la llarga pujada fins a arribar a dalt de l’església. El nom de carrer Major fou canviat l’any 1957 pel nom de Sant Antoni.

Un cop al peu del turó, el poble podia créixer en dues direccions, i és el que feu en els segles XVIII i XIX, aprofitar el camí que anava cap a Vic, l’actual carrer de Vic, o el camí que anava cap al molí, el carrer del Molí, que ara és el carrer Josep Sauleda.

A Oló es va produir un altre fenomen que vindria a reforçar la tendència al poblament dispers: l’aparició dels ravals. A molts llocs de Catalunya va aparèixer un carrer allunyat que es constituí en raval i que encara avui porta aquest nom. És un fenomen del segle XVIII: alguns propietaris, tot i aprofitant el creixement agrari i demogràfic del set-cents, van establir petites parcel·les a petits pagesos, juntament amb un hort darrera la casa i algun camp per plantar vinya. A la parcel·la hi havien de construir una casa compartint la paret mitgera amb el veí.  A Oló en van aparèixer tres: El Raval, El Raval Rovirola i El Raval Santa Eulàlia. En resum, a final del segle XVIII, trobem el poble vell a dalt el turó, el carrer Major a la costa i els carrers Vic i Molí al peu, i els tres ravals abans esmentats. Aquest esquema es mantindrà fins el segle XX.

Els mitjans de subsistència de la població

El terme de Santa Maria d’Oló era terra de masos i la vida girava entorn de l’agricultura. Després de la crisi del segle XIV, per l’annexió de masos rònecs que havien quedat abandonats, es formaren els grans masos com ara Rocafort, Rocabruna,el Ciuró,etc. Els pagesos dels masos no n’eren els propietaris i únicament posseïen el domini útil de la terra. El domini directe era en mans del senyor, en aquest cas el Monestir de l’Estany, el qual cobrava als pagesos un cens fix. El pagès rebia l’usdefruit de la terra i la podia passar de pares a fills. En el segle XIX s’aclarí el tema de les propietats i aquests pagesos acabaren convertint-se en propietaris absoluts de la terra.

Els masos es podien explotar de tres formes diferents, i totes tres es van donar a Oló. La primera era explotar-lo de forma directa, la segona consistia a cedir la terra a un petit pagès o masover amb dret a construir casa i a canvi pagar una part dels fruits que collís (normalment el quart). La tercera forma era la rabassa morta, que consistia en un contracte que implicava plantar vinya. En aquest cas el pagès o rabassaire podia residir al nucli urbà, el pagès del mas li establia una parcel·la de terra a canvi d’arrencar arbres i pedres i plantar-hi vinyes. Es pagava el quart de tots els fruits i el contracte durava mentre vivien els ceps.

Els conreus

El cereal i la vinya ocupaven la major part dels conreus de Santa Maria d’Oló, però també es cultivava l’olivera, llegums, hortalisses i fruita. Com que de tot el terme, la part de conreus solament ocupava un 25 per cent del total, la gran massa forestal i erma permetia un desenvolupament de la indústria de la fusta i la ramaderia.

La vinya i la fil·loxera

La vinya no va ser tant important com a d’altres pobles del Pla de Bages, el vi que es produïa tenia menys qualitat. Malgrat tot, la situació geogràfica propera a comarques on no hi havia vinya, com Osona o el Lluçanès, va permetre la venda fora del municipi. De mica en mica va convertir-se en el conreu principal i la producció de vi va esdevenir la principal font d’ingressos de la població. Amb l’arribada de la fil·loxera a partir de l’any 1891, la majoria de les vinyes van anar desapareixent. Quan es van replantar, a partir de 1900, es va fer amb ceps de peu americà. Actualment, la vinya pràcticament ha desaparegut del tot i només ens queden restes que recorden la importància d’aquest conreu (barraques de pedra seca, marges, tines, bótes, cellers,etc.).

Els molins

Com que el cereal era una part molt important dels conreus, aparegué la necessitat dels molins per poder transformar el gra en farina. Calia un corrent d’aigua per provocar un salt que fes moure les moles. Oló és abundant en petits corrents d’aigua que permetien construir molins a molts indrets. Lògicament, qualsevol mas volia tenir-ne un per assegurar-se la transformació del gra. A vegades aquests molins també s’aprofitaven per obtenir oli malgrat que les oliveres no eren gaire abundants.

Paraires, fàbriques i comerç

En els segles XVII i XVIII hi ha un creixement demogràfic de Santa Maria d’Oló, que s’explica pel desenvolupament de les activitats tèxtils relacionades amb la llana i els seus protagonistes: paraires i teixidors.

Un paraire era una persona que es dedicava al cardat i pentinat de la llana, és a dir, la rentava i la preparava perquè es pogués filar. Molt aviat, però, a més d’aquesta feina es dedicaren a coordinar tot el procés tèxtil. Compraven la llana dels ramats de les masies o de més lluny (Aragó, sobretot), la cardaven i pentinaven, i la donaven a filar a les dones i nens. Després repartien la llana als teixidors que ordien i teixien. Quan el procés s’havia completat, amb la roba ja fabricada, els paraires la venien a comerciants de Manresa o Barcelona. Aquest ofici va anar creixent progressivament i segons indiquen les estadístiques el moment àlgid es produeix l’any 1740. El segle XIX, aquesta activitat desapareix perquè sorgeixen els teixits de cotó i les fàbriques vora els rius.

L’activitat tèxtil però, mai va arribar a desaparèixer de Santa Maria d’Oló, es van mantenir alguns telers manuals que funcionaren fins a l’arribada dels telers mecànics. A partir de la segona meitat del segle XIX fins i tot hi ha dades de l’existència de tres fàbriques tèxtils.

El segle XX: l'expansió urbanística del poble

Diversos fenòmens que es produïren en la nova centúria expliquen els canvis urbanístics i el sorgiment de nous carrers. En primer lloc, la construcció de dues fàbriques: una aprofitava l’antic molí i l’altra, de nova creació, s’instal·lava a tocar la carretera nova. Ambdues significaven el manteniment de la població, i fins i tot, un increment com va passar als anys seixanta; en segon lloc, la construcció de la carretera que connectava el nucli urbà amb la carretera d’Avinyó i de Vic; en tercer lloc la instal·lació de serveis i de vies de connexió als ravals; i en quart lloc, l’abandó de les cases de la costa, per baixar a viure al pla, on era possible construir una casa amb les comoditats del moment. La combinació d’aquests quatre factors explica l’expansió urbanística del segle XX.

Així doncs, el carrer de Vic creix i apareix “la carretera” com a carrer nou, que l’any 1940 s’anomenarà Avinguda Manuel López, el nom de qui havia construït una fàbrica al poble. Durant la guerra, les obres al torrent van permetre explanar el tros de la carretera que connectava amb el poble i possibilitava la formació d’una gran plaça. Aquesta plaça ha esdevingut el centre urbà d’Oló, sobretot després que l’empresa Hemalosa pagués l’església nova, el Centre Recreatiu i hi construís dues torres destinades a l’amo de l’empresa, una de les quals és l’actual ajuntament.

Paral·lelament a l’expansió urbanística del nucli de Santa Maria d’Oló es produeix un altre fenomen: la despoblació rural.

Economia i política

A principis del segle XX es van produir uns anys d’incertesa: d’una banda, la crisi de la vinya i la mort dels ceps per la fil·loxera; per l’altra, cada vegada era més important el sobresou que es treien les dones a la fàbrica per tirar la família endavant i, finalment, els telers a mà s’havien de substituir per telers mecànics, i d’això no semblava que en fossin capaços els vells fabricants.

La població va començar a davallar, abans de 1920 la gent d’Oló havia d’anar a buscar feina fora del poble. Els homes s’organitzaven en colles i feien feines de temporada com segar, batre o veremar, seguien el Vallès, el Barcelonès i podien arribar fins a la Cerdanya. Les dones i la canalla de més de 8 anys anaven a treballar a les fàbriques de Cabrianes, Horta o d’altres colònies del Llobregat. El desplaçament a aquests llocs de treball s’havia de fer a peu, la situació era difícilment sostenible.

Durant la dècada dels vint el problema es va solucionar en bona part: s’establiren al poble dues fàbriques que acabaren convertint-se en la base econòmica de la població a mesura que l’agricultura anava retrocedint. L’any 1920 s’instal·là la primera, vora la riera, la fàbrica Borràs, d’un manresà que fou rebut amb una orquestra per l’Ajuntament de l’època. El motor que generava l’energia anava amb llenya. L’empresa va funcionar durant trenta anys i va contribuir a aturar el despoblament de la zona, però finalment va haver de tancar a començaments dels anys seixanta, després de la mort del seu fundador. Hi van ajudar altres causes com les crisis periòdiques del tèxtil, una maquinària envellida i la seva ubicació de difícil accés. En els millors moment va arribar a tenir més de 100 treballadors. El 1963, l’antiga fàbrica fou comprada per Josep Sauleda Roca i es posava de nou en funcionament l’any 1965 amb el nom de Sauleda,S.A.; posteriorment es va anar ampliant i s’ha especialitzat en la producció de teixit industrial: lones i tendals. Actualment és una de les dues fàbriques que encara resten al municipi.

Una altra de les empreses clau a Santa Maria d’Oló durant tot el segle XX va ser la fàbrica de Manuel López, un viatjant de queviures molt emprenedor, però sense diners. Ell va aconseguir que vuit famílies del poble li deixessin mil duros cadascuna, convertint-se en accionistes provisionals de la nova empresa que produïa llençols. Quan va estar consolidada el capital fou retornat, segurament a un mòdic interès. L’any 1936 aquesta empresa ja era la primera fàbrica de la població, amb 166 treballadors. La manera de fer de la nova empresa va seguir el model d’una colònia. Es controlava tota l’activitat del poble: l’economia, el comerç, l’ensenyament, la política o la religió. Només a tall d’exemple, quan el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la República, a Oló, la direcció de la fàbrica López va promoure una revolta en contra, van esperonar les dones de la fàbrica dient que amb el nou règim haurien de tornar a treballar fora del poble i, fet insòlit a tot Catalunya, van sortir al carrer cridant “mori la República”. La revolta fou reprimida per la guàrdia civil sembla ser que amb mètodes no gaire convencionals. Van passar els anys de República i van venir els de la Guerra Civil, i la fàbrica va anar funcionant sempre. Durant la guerra, a Oló hi va haver un sol assassinat, perpetrat pel comitè de Torelló contra Àngel Altimiras, que s’havia refugiat al poble. El comitè d’Oló en general, va protegir a molta gent, fins i tot amagant capellans, mai no se’ls pogueren provar delictes de sang. En canvi, acabada la guerra, al poble hi va haver una forta repressió franquista que es va traduir amb l’afusellament de 8 olonencs, començant per l’alcalde d’Esquerra Republicana, Maurici Camprubí i Fornells.

El 1940 va morir Manuel López sense descendència directa i la propietat de la fàbrica va passar a la seva neboda Carme Vidal López, que, amb el seu marit Joan M. Roger Gallés, van augmentar encara més la seva influència sobre el poble amb la construcció de pisos per als treballadors, la construcció del Centre Recreatiu, amb el finançament de l’església nova a la part baixa (des d’aleshores Oló té dues esglésies), la construcció de l’Hostal Santa Maria. La fàbrica es va ampliar amb una secció de fibres artificials i amb el treball del folre. L’empresa funcionava amb el nom d’Hemalosa i va començar a patir la crisi del tèxtil dels anys setanta, però va continuar funcionant fins l’any 1995. Actualment, la major part de les naus s’ha enderrocat, una s'ha restaurat per donar servei al poble transformant-se en l'espai Hemalosa i l’ampli solar que resta, propietat de l’Incasol s'ha transformat en l'actual plaça Catalunya.
 A banda d’aquestes dues fàbriques més tard van aparèixer altres iniciatives com per exemple Faca,S.A. el 1969, indústria d’envasos de plàstic i que actualment és una de les dues fàbriques importants existents al municipi juntament amb Sauleda,S.A. També hi ha hagut un bon nombre de petites fàbriques tèxtils de tipus familiar, però que de mica en mica han anat disminuint a causa de les successives crisis en el sector tèxtil que es pateixen des dels anys 1980.

Darrera actualització: 17.02.2021 | 12:25
Darrera actualització: 17.02.2021 | 12:25